El tema central de este Blog es LA FILOSOFÍA DE LA CABAÑA y/o EL REGRESO A LA NATURALEZA o sobre la construcción de un "paradiso perduto" y encontrar un lugar en él. La experiencia de la quietud silenciosa en la contemplación y la conexión entre el corazón y la tierra. La cabaña como objeto y método de pensamiento. Una cabaña para aprender a vivir de nuevo, y como ejemplo de que otras maneras de vivir son posibles sobre la tierra.

domingo, 26 de febrero de 2012

Plou terra en la cabana del poeta menorquí Ponç Pons

"Encara no he sortit de l’illa i ja m’enyor.
.
Escolta Homer:
Sóc fill d’un paradís.
Vull tornar a casa."


Ponç Pons (Menorca, 1956) va ser un lector precoç que, als deu anys, va començar a fer poemes i va descobrir que l'únic destí vivible era la literatura. "Illòman" declarat que es considera "menorquí fins al moll emblancat dels meus ossos" i afirma que "Ser menorquí és ser estranger pertot / Ser menorquí és una malaltia", confessa que escriu per a un lector invisible que té les faccions mesclades de tots els autors que estima (Pessoa, Quasimodo, Seferis...). 

La seva obra, plena de referències culturals i reflexions ecolingüístiques, ha guanyat prestigiosos premis i l'ha convertit en un dels poetes més importants de Les Illes. Admirador de Spinoza, viu apartat del món literari, tot repartint el seu temps entre l'ensenyança (és catedràtic de literatura), la dedicació a la família, la passió per la poesia com a forma de coneixement i el retir al camp en la cabana d'una estància que es diu "Sa Figuera Verda". Escriu a mà i de nit. 

És soci de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana.

(Pàgina elaborada amb el suport de la Institució de les Lletres Catalanes. Documentació: Biel Pons. Fotografies: Arxiu personal de l'autor.)

Castellano

Ponç Pons (Menorca, 1956) Fue un lector precoz. A los diez años empezó a escribir poemas y descubrió que el único destino vivible era la literatura. “Illòman” declarado que se considera “menorquí fins al moll emblancat dels meus ossos” (menorquín hasta la médula) y afirma “Ser menorquí és ser estranger pertot/ Ser menorquí és una malaltia” (ser menorquín es ser extranjero / Ser menorquín es una enfermedad), confiesa que escribe para un lector invisible que tiene las facciones mezcladas de todos los autores que ama (Pessoa, Quasimodo, Seferis...).

Su obra, llena de referencias culturales y reflexiones ecolingüísticas, ha ganado prestigiosos premios y lo ha convertido en uno de los poetas más importantes de las Baleares. Admirador de Spinoza, vive apartado del mundo literario, repartiendo su tiempo entre la enseñanza (es catedrático de literatura), la dedicación a la familia, la pasión por la poesía como forma de conocimiento y el retiro al campo en la cabaña de un lugar que se llama “Sa Figuera Verda”. Escribe a mano y de noche. 

Es socio de la Associació d'Escriptors en Llengua Catalana.

(Página elaborada con la ayuda de la Institució de les Lletres Catalanes. Documentación: Biel Pons. Fotografías: Archivo personal del autor. )



Ponç Pons fent paret seca
Ponç Pons fent paret seca


El poeta, trabajando en el escritorio de la cabaña que utiliza como refugio para sus creaciones literarias

El poeta, trabajando en el escritorio de la cabaña que utiliza como refugio para sus creaciones literarias. Pons en pleno siglo XXI escribe en una cabaña a la luz de las velas. 


Nura 

(Ponç Pons. Quaderns Crema)
Estafats pel poder no hem tornat a sentir
amb soldats desfilant aquells himnes ardents
ni a veure ensotanats totèmics capellans
Ara som indolents en un país democràtic
engreixam entre tots molts polítics corruptes
Tot allò de Proudhon de ser iguals de ser dignes
S’ha acabat tenim reis i a Marx proscrit l’han mort....

...El poder que corromp desvirtua sintagmes
La vivesa del savi és viure i deixar viure
Tant de camp devastat tantes cales corompudes
Ja no em queda més pàtria que la biblioteca


Areia escrita


Tenc una tenda de campanya lusa.
La plant discretament pel nord de l'illa
a les platges desertes de setembre.
Menj pa fet meu i fruita,
passeig, escolt, escric,
parl amb els arbres,
llegesc el mar.
No ho dubtis:
Viure és més que existir.
Damunt la sorra
agraesc a la nit els seus misteris
i encenc un foc humit de llenya morta.
El fum sembla una ofrena,
el vent canvia...
M'invent l'eternitat.
Fa trons.
Plou terra.


Tengo una tienda de campaña lusa.
La planto discretamente por el norte de la isla
en las playas desiertas de septiembre.
Como pan hecho por mí y fruta,
paseo, escucho, escribo,
hablo con los árboles,
leo el mar. 
No lo dudes:
Vivir es más que existir.
Sobre la arena
agradezco a la noche sus misterios
y enciendo un fuego húmedo de leña muerta.
El humo parece una ofrenda,
el viento cambia ...
Me invento la eternidad. 
Truena. 
Llueve tierra. 





http://www.escriptors.cat/autors/ponspo/
http://fabian.balearweb.net/post/39146
http://detroiaaitaca.wordpress.com/2011/09/15/ponc-pons-dillatari/
http://blogs.ccrtvi.com/jordicervera.php?blogid=46&archive=2007-06

No hay comentarios: