Carles Riba va escriure l'obra entre 1939 i 1942.
"...Un antic molí del castell de Bierville, a l'Alta Normandia, van néixer les elegies on Carles Riba abocaria tot el dolor i l'esquinçament de l'exili, una experiència tan decisiva, que al prefaci de la segona edició, el 1949 (la primera va circular de manera clandestina i encara incompleta el 1943), el poeta hi declarava: “Hi vaig entrar com a la mort.”
Les elegies de Bierville, l'obra que marca el gir de Riba cap a la metafísica i la intensificació del símbol, serà el fil conductor, avui, de la segona edició de La paraula a l'exili, el cicle que el Museu Memorial de l'Exili de la Jonquera (Mume) dedica des de l'any passat a evocar i homenatjar els escriptors catalans que van patir el desterrament arran de la Guerra Civil..."
http://avui.elpunt.cat/noticia/article/5-cultura/19-cultura/297042-retorn-al-castell-de-bierville.html
(divendres 10 de setembre de 2010)
Elegies de Bierville, de Carles Riba (1943)
Jordi Cornudella
Al final del gener del 1939, quan ja era imminent l'entrada de les tropes franquistes a Barcelona, Carles Riba i la seva família van emprendre el camí de l'exili. Després d'estar-se a Avinyó i a París, els va ser ofert "un antic molí agençat com un convent, dins el parc del castell de Bierville", i hi van passar quatre mesos, entre el març i el juliol del 1939; d'allí van traslladar-se a L'Isle-Adam, on es van quedar poc menys d'un any (juliol del 1939-juny del 1940). Després d'estar-se vuit mesos a Bordeus, al febrer del 1941 van arribar a Montpeller, on van residir fins a la seva tornada a Catalunya, per l'abril del 1943. Riba, doncs, va viure més de quatre anys d'exili a França, en condicions extremament precàries, fugint d'una guerra civil primer i d'una guerra mundial després, i aquesta experiència és a la base de les Elegies de Bierville, tal com ho afirmava ell mateix en el prefaci a la segona edició (1949): "A l'emigració, en efecte, i dins el sentiment de l'exili, prengueren forma aquestes elegies."
Però és sobretot la manera personal com Riba va viure l'experiència compartida de l'exili el que dóna la qualitat d'un poema unitari al conjunt de les dotze elegies independents que formen el llibre, escrites sense previ pla de conjunt entre l'abril del 1939 i l'agost del 1942, a Bierville (I-V), a L'Isle-Adam (VI i VII), a Bordeus (XI) i a Montpeller (VIII-X i XII). Perquè, si bé és cert que cada elegia és, en ella mateixa, una poesia acabada i completa, també és cert que el conjunt dibuixa clarament una trajectòria vital, oferta pel poeta de manera exemplar a la comunitat, a la pàtria genuïna que comparteix amb ell unes mateixes circumstàncies. Aquesta trajectòria es presenta com un procés de despullament, que s'inicia en la derrota col·lectiva i en la pèrdua individual, passa per la reviviscència mitjançant la reflexió sobre l'experiència amorosa, històrica i poètica (una reflexió abocada a la recuperació del passat, sí, però prenyada sempre de valors simbòlics que actuen en el present), i acaba en una represa esperançada en l'ordre polític i, sobretot, en una orgullosa afirmació de fe que confereix a les Elegies de Bierville una profunda dimensió religiosa.
Que a les Elegies de Bierville els resulti tan avinent l'adjectiu de "clàssiques", però, no es deu a les referències quasi constants a la Grècia antiga, tan pertinents en la circumstància de cada poema i tan naturals en un poeta com Riba, ni a l'adopció d'un metre que adapta (magistralment i irrepetiblement) el del dístic elegíac grec. Les elegies ribianes són clàssiques perquè neixen de l'humanisme (és a dir, de la preocupació essencial per la condició de l'home), perquè encaren valentament i sense filigranes ornamentals la recerca de la veritat i perquè, partint sempre de fets particulars, tendeixen idealment a formulacions de valor universal. I són molt precisament elegies clàssiques perquè, com a les elegies de dos mil cinc-cents anys enrere, el poeta hi alça sovint la veu per adreçar-se als seus iguals, als seus "germans", a aquells amb qui comparteix unes mateixes circumstàncies, posant explícitament la poesia (la seva experiència feta poesia) al servei de la comunitat. Segurament, la tensió sostinguda entre la vivència individual i l'experiència col·lectiva, resolta amb la troballa d'una dicció justa tant per l'autoafirmació com per l'adreça pública, és el tret que, entre els lectors de poesia, ha assegurat fins ara i assegurarà en el futur la vigència de l'obra mestra de Carles Riba.
Copyright text © 1999 Ediuoc/ECSA
No hay comentarios:
Publicar un comentario